Al cor de tots els espanyolistes lŽestadi de lŽAvinguda de Sarrià sempre serà (com a mínim fins lŽarribada del desitjat Cornellà-El Prat) el símbol per antonomàsia del club. Tot i això, fins arribar a fer-nos nostra la bombonera altres terrenys de joc van ser seu dels partits del nostre centenari club.

Succintament esmentarem el Camp del Grassot a l’esplanada de la Sagrada Família, eventualment també es va fer servir el Pati dŽArmes de la Ciutadella, al davant del Parlament de Catalunya, un altre camp al costat de lŽHospital Clínic, pagat pels germans Miró-Trepat el 1904, que fou el primer camp tancat (i del qual a tall dŽanècdota esmentar que el primer àrbitre en xiular-nos fou Hans Gamper). Refundat el Club Español de Futbol després de lŽetapa pont del Club X i amb Julià Clapera de president, vam jugar al Camp de lŽUniversitari fins aconseguir un lloguer al solar on avui hi ha la Plaça de Toros la Monumental. Només hi vam ser durant un any: amb Evelio Doncos el club es traslladà al Velòdrom del carrer Muntaner (entre els actuals carrers París, Casanovas i Londres) per no poder pagar el lloguer al carrer de la Marina (en realitat lŽamo del solar volia deslliurar-se del compromís amb el club per tal de construir la Plaza Taurina del Deporte -prèvia a la Monumental- que era on hi havia el negoci). Aquell camp sŽanomenà Camp de les Faves pel fet dŽhaver-hi un hortet dŽaquest conreu al llarg dŽuna de les bandes. Fou el nostre primer terreny de joc amb cara i ulls: tenia tribunes de fusta i una respectable capacitat de públic. No és gaire coneguda la dada de que en aquest terreny abans hi havia jugat lŽHispània, i des del 26 de febrer de 1905 fins el 1909 el F.C. Barcelona, fins que Hans Gamper va traslladar la seu dels blaugranes dos carrers més enllà, a lŽanomenat camp de lŽEscopidora (per la seva reduïda mida) al carrer Indústria. Doncos va hipotecar una finca de la seva propietat per pagar el lloguer de lŽantic velòdrom que li va suposar acabar arruinat, i al club veureŽs desnonat dŽaquest camp. Corria lŽany 1922, el de la famosa anècdota de la picabaralla de Gamper i Genaro de la Riva a la barberia Pintó, quan el nostre president va pronunciar les paraules "Mientras yo viva, el Español vivirá, y si no tiene campo ¡yo le compraré uno!". Més enllà de lŽanècdota o la bravata, calia trobar un nou camp o el club despareixeria sense solució de continuïtat. I lŽescollit va ser un solar a la carretera de Sarrià, donant lŽesquena a la riera de Magòria, Es tractava de lŽanomenat solar de Can Ràbia, on hi havia a més de lŽespai suficient per ubicar un terreny de joc, una antiga sala de festes anomenada Cal Poc Oli (el mític xalet), que faria el servei de seu social. Homes fonamentals en la seva adquisició van ser Genaro, Santiago i Victoriano Oliveras de la Riva, Josep Maria Tallada, Bosch i Catarineu, els germans Fernández, Tomàs Garcia, Antoni Tassot... On no arribava lŽeconomia del club ho feia la seva butxaca; el cost va ser de 170000 pts dŽaquell temps.

La primera pedra va ser col.locada el 31 de desembre de 1922 seguint el projecte de lŽarquitecte Matías Colmenares (soci del club), que preveia un aforament de 40000 espectadors. Les obres havien de començar tot just un mes després dŽaquest acte protocolari, però la constructora va fer fallida i el projecte va patir un endarreriment que no va permetre la culminació més o menys fidel del projecte fins el 1982. Així, quan es va inaugurar lŽestadi el 28 de febrer del 1923 en partit contra el Sants, només hi havia una mena de precàries grades de terra batuda que podien hostatjar unes 10000 persones. De fet, fins la dècada dels cinquanta lŽaforament de lŽestadi era dŽuns a totes llums insuficients 15000 espectadors. La política dŽapedaçaments i un sistemàtic incompliment dels terminis sempre han acompanyat la història dels terrenys de joc del nostre club (inclòs el de Cornellà-El Prat). La tribuna no va ser inaugurada fins el 12 de febrer del 1925, amb una despesa acumulada de 300000 pts, una veritable fortuna que va ser sufragada per la gira sudamericana del 1926, i que també va propiciar que el club es desarrelés de la ciutat en tant que per motius pecuniaris les estrelles del club (en especial Zamora) jugaven més a les gires que no les competicions oficials a casa, terreny en que es va començar a perdre la batalla per aconseguir el favor dels afeccionats en benefici del F.C. Barcelona.

Sarrià va viure uns anys dŽestancament que obligava a que els grans partits es traslladessin a Montjuïc per manca dŽaforament. LŽany 1941, per si no fos suficient amb les dificultats exteriors, va sorgir el problema dels plets entre el club i el president Genaro de la Riva. La seva família, com a propietària del terreny de Can Ràbia, volia refer- se del trauma econòmic de la Guerra Civil construint gràcies a la seva condició dŽedificable. Evidentment, altres directius no hi estaven dŽacord, i van queixar-se a la Federación Española de Fútbol del problema sorgit, i el seu president Rivero va oferir una sortida al problema de competències de Genaro oferint-li un càrrec a Madrid, i anomenant des dels despatxos federatius(com es feia amb tots els presidents de club en aquell temps) un nou president, Francisco Román. Però un cop fora del club Rivero no va fer efectiva la seva paraula. Com que existia una opció legal de compra xifrada en 3 milions de pts (molt menys del seu valor real de mercat) per a la compra de Sarrià, i Román la volgué exercir, Genaro va efectuar diversos canvis registrals (lŽaffaire Corinomar) que van acabar en una querella criminal per alçament de béns... la primera sentencia va afavorir el club, van apel.lar els De la Riva i finalment (cosa també habitual en aquells temps) va ser el general Moscardó qui va decidir destituir Francisco Román (justificant-ho en la crítica a la Federación per la designació de La Corunya com a seu de la final de Copa de 1947) i donar la presidència interina al tinent coronel Salas Paniello. Aquest va començar a desbloquejar la situació de guerra encesa entre les famílies afectes a un o altre bàndol, problema acabat de resoldre pel president Paco Sáenz amb la mediació de la Federación: definitivament passava la propietat de Sarrià al club lŽany 1948 pel preu de 5 milions de pts. Tot i això, la divisió entre famílies espanyolistes ha continuat viva fins el dia dŽavui. Aquestes batalles internes i lŽarribada a les Corts de lŽextraordinari Ladszy Kubala van fer que en la dècada del 50 sŽacabés dŽinclinar del costat dels blaugranes la balança del favor de lŽafeccionat català.

Els rectors del club van fer un esforç per adequar el camp als nous temps. Davant de qui pensava en construir un estadi de nova planta, va reeixir la tesi de Francesc Perelló dŽanar fent la feina poc a poc (el pragmatisme econòmic manava). Així, el 7 de juliol de 1951 sŽenderrocava el xalet i lŽ11 de setembre sŽinaugurava el gol sud. Va ser en aquell moment quan Paco Sáenz va gestionar el canvi dels terrenys qualificats dŽedificació intensiva a esportiva, i posteriorment a zona dŽequipaments, per temor a que es dugués a terme el projecte de Porcioles dŽexpropiar els terrenys i fer una plaça al bell mig de Sarrià Va ser una greu decisió que llastrà el valor del terreny en el futur, i que ve a demostrar que lŽadministració franquista no és que fos precisament generosa amb el RCD Espanyol. Francesc Perelló va fer construir la nova tribuna i la grada superposada lŽany 1956, i el 1960 portà lŽenllumenat artificial. Precisament als seixanta va ser quan Enric Llaudet, president del FC Barcelona, per amortir el deute de les obres del Nou Camp (inaugurat el 1957), va proposar a Vilà Reyes una permuta de terrenys Sarrià-Les Corts que va fer revoltar lŽespanyolisme. Vilà Reyes va oferir 110 milions de pts pel vell estadi blaugrana, però Llaudet va fugir dŽestudi i lŽajuntament va oposar-se. Reyes també va pensar en Montjuïc com a nou estadi (tot i que en aquell moment no era més que una ruïna refugi dŽindigents), però aleshores lŽAjuntament tornà a negar la requalificació de Sarrià. Meler va ser lŽencarregat de culminar la tasca davant dŽuna nova negativa de lŽajuntament davant de la seva proposta dŽenderrocar el camp i construir un estadi modern a canvi dŽuna nova requalificació (quantes negatives en portem?): va completar la graderia sud, aixecà la nova tribuna superior, instal.là la lateral i recomposà la inferior i el gol nord, tot això en dotze anys. A més, va canviar els vestidors i oficines del club que fins aleshores eren al mític 300 del carrer Còrsega. Des-del Mundial 82, que va fer que pels italians fou un santuari i pels brasilers un estadi maleït, la fesomia de Sarrià no canvià fins la venda i enderrocament de Control Demeter el 20 de setembre de 1997. De les causes objectives de la venda de Sarrià i de lŽexili a Montjuïc fora massa llarg parlar ara. Potser un altre dia... ara per ara em quedo amb el record dels 74 anys dŽhistòria de Sarrià, les sis participacions europees, el 6-0 al Barcelona, el 7-1 al Madrid, els 1124 partits oficials, les set promocions reeixides i per damunt de tot lŽolor a gespa mullada, el sol de la tarda barcelonina, lŽatrotinat marcador Odeco i el sentiment identitari que ens va acompanyar durant tants i tants dŽanys.