Hi ha personatges a la història de lŽEspanyol que resten pràcticament en lŽoblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple dŽesportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que lŽany 2003 va ser promogut a la categoria dŽhome benefactor des seu país dŽadopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de lŽesport.

Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, lŽobsessió per tutelar i guiar lŽinfància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys.
Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona lŽany 1921 per tal dŽexercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell lŽesport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió dŽEspanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo lŽany següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930).
Veritable “sportsman”, destacà en lŽhoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols.
Però on realment destacà va ser a les files de lŽequip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de lŽesport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de lŽaigua a Mestalla lŽany 1926 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Porta i Zamora, a qui va substituir com a capità de lŽequip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, lŽanomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Gamito “Pasabalón” va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar lŽany 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com Josep Trías, lŽextraordinari porter Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de lŽequip que guanyaria la Copa lŽany 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple dŽamor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació president honorari del RCD Espanyol lŽany 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya.
Mai va abandonar la pràctica dŽaquest esport: quan lŽEspanyol va viatjar lŽany 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires.

Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des-de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de lŽAthetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de lŽEspanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com lŽAlajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació dŽEscacs, esport on era un mestre, el van declarar president dŽhonor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un dŽaquests clubs, lŽOrión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de lŽentitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb lŽoriginal “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips.
Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que dŽhomenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en lŽobtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta dŽindustrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento".
LŽequip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de lŽOrión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda dŽaquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir lŽinfant cap a lŽestudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que sŽinclinés finalment per facilitar-los lŽaccés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal dŽoferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, sŽindependitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF.
El nostre heroi va ser president del club fins lŽany 1981, i va morir el 16 dŽagost de 1990. Potser aquest fet ha permès que no patís veient com el club, a causa de lŽenorme deute amb la Caja Costarricense de Seguro Social, hagi passat a les mans del milionari mexicà Jorge Vergara (que fa poc més dŽun any volia adquirir lŽAtlético de Madrid) i la seva empresa Omnilife lŽany 2003, que tot i facilitar al planter luxes poc comuns com lŽús dŽun boeing privat i la construcció dŽun nou estadi, es dedica a trivialitzar i vendre la imatge del mateix fins i tot en forma de beguda gasosa, la Sapricola... Trista banalització dŽuna gran persona com fou el nostre Ricardo Saprissa que no ha evitat que aquest darrer 8 de setembre es clausurés lŽestadi pel deute pendent amb la CCSS.