Fa uns dies, en un dels debats entre lectors que sorgeixen a lŽentorn dels articles de Pericosonline, van aparèixer qüestions i dubtes a lŽentorn de la història del nostre club en els dramàtics temps de la revolta militar del 36, com ara el destí dels arxius del club, el paper de la “Peña Ibérica” o els socis pericos afectats pel conflicte. Intentarem fer una revisió de les dades que hi han sobre un tema gairebé desconegut de la nostra història.

Aquesta “Peña Deportiva Ibérica” va veure la llum a les acaballes de 1923 com a grup de seguidors del club, però va eliminar lŽadjectiu “Deportiva” de la seva denominació dos anys més tard. Durant la seva trajectòria va impulsar la creació de dos setmanaris, "Lucha Deportiva" (1926) i "La Verdad Deportiva" (1928). Els seus membres eren majoritàriament funcionaris de lŽEstat i ex-militants del “Sindicato Libre” (un dels seus membres, José Luis Laguía, va atemptar contra Salvador Seguí, "el noi del sucre", a Manresa lŽany 1922), de “La Traza” (grup dretà que va existir durant deu mesos al 1923, integrat per professionals liberals i oficials de lŽexèrcit, dirigit pel capità Alberto de Ardanaz), i estava dirigida per José María Poblador Álvarez (més tard parlarem dŽell). A banda de la figura de Poblador, lŽaltre cofundador de la "Peña Deportiva Ibérica" va ser Francesc de P. Palau i Rabassó (la vídua del qual, Pilar Aleu Romeu, va morir el 26 de gener de 2003). Un altre membre conegut de la “Ibérica” va ser Josep Clapés, industrial que va arribar a ser batlle de Terrassa fins el 1964. Quan es va dissoldre el grup, molts dels seus membres es decantaren cap a grups de tipus feixista o paramilitar, com la "Unión Social Hispánica", les JONS (que els membres de la penya van ajudar a constituir a Barcelona el març del 1932) i el “Partido Nacionalista Español”, mès conegut com a “Legionarios de Albiñana”, quedant Poblador com a un dels responsables de les JONS a Barcelona, i més tard de la unificada “Falange Española y de las JONS” el juliol de 1934.

Joan Segura Palomares al Llibre del Centenari titlla textualment el tarannà de la “Peña Ibérica” dŽ”una mica radical”, qualificatiu massa condescendent amb els seus costums coercitius tant amb rivals (legendaris són els enfrontaments amb els grups violents de F.C. Barcelona) com amb els mateixos jugadors de lŽEspanyol, que quan no hi havien donat la talla al camp sŽhavien de tancar als vestidors ubicats a lŽantic xalet del gol sud de Sarrià (anomenat Cal Poc Oli) per por de la reacció dels membres de la “Ibérica”. Era gent dŽacció que trobava en aquells temps de revolta lŽescenari perfecte per a cometre excessos contra qui crèien contrari al seu ideari esportiu o ideològic. Ara que esmentem lŽantic xalet, hom sap que allà justament hi residia Tin Bosch, el mític jugador, fins que va enderrocar-se el juliol del 1951, i que també era residència de jugadors. Precisament, si hem de buscar un responsable de la crema dels arxius de la nostra institució, una bona hipòtesi és la de Bosch que amb lŽajut de Trabal van provar de vetllar pels interessos del club durant la Guerra Civil. SŽhan de contextualitzar aquests fets en una època en que sŽaprofitava lŽagitació social per practicar revenges per tots dos bàndols (recordem com Ricardo Zamora va ser empresonat a la Modelo de Madrid acusat de ser catòlic i monàrquic, i va ser gràcies a la pressió dels seus companys del bàndol republicà que jugaven un partit de selecció que va ser alliberat i va poder marxar a França, i a lŽaltra banda del conflicte la crueltat de lŽexili va ser tònica comuna entre els esportistes de lŽEspanya Republicana). A més, els dies següents a lŽaixecament militar contra la República que a Barcelona fou el 19 de juliol, el govern de la Generalitat va perdre el control de la situació davant dŽun autonomenat “Comitè Central de Milícies Antifeixistes”, i fins que va recuperar el poder efectiu el caos es va apoderar dels carrers de Barcelona, i es van practicar actes violents per part de milicians descontrolats com la crema dŽesglésies, convents, i lŽasalt a domicilis de persones de filiació dretana o monàrquica, que van condemnar personalitats republicanes com Ventura Gassol, Vicente Guarner o Federica Montseny. I entre aquests represaliats van haver un bon grapat de socis pericos (a la memòria dels quals hi va haver un monument al gol sud de Sarrià), sense cap mena de dubte més per la seva filiació monàrquica, catòlica, burguesa o dretana que no pas per pertànyer al nostre club. Però per si de cas, prudent fou no permetre lŽaccés als arxius del club i al seu llistat de socis.

Per finalitzar, tornem a parlar de José María Poblador. Fervent militant carlí, com queda reflectit en la línia del setmanari “Reacción” del qual va ser un dels inspiradors, va continuar en la vida política activa integrat en tot un grupuscle de partits antirepublicans que rebutjaven adscriureŽs a una Lliga Regionalista caracteritzada pel seu autonomisme i que, esportivament, començava a aprofitar-se de la popularitat de lŽaltre club de la ciutat, el F.C. Barcelona. A tall dŽanècdota qui hagi llegit el best seller de Javier Cercas “Soldados de Salamina” probablement recordi un dels moments claus del llibre on apareix Poblador en escena com a un dels companys de Sánchez Mazas en els moments previs al seu frustrat afussellament.