Desprès de la tempesta ve la calma. Però no hem fet net, almenys un servidor. No hem fet net. Els cops fan mes mal quan el muscle refreda. I aquest ha fet mal, molt de mal. Mirant enrera, el que ha passat és probablement el mes fort que ens ha succeit els darrers 25 anys, o potser mes. Ens han expoliat esportivament, ens han atacat alevosament, i per postres encara hem hagut d'empassar-nos gota a gota l'escarni del subsegüent carnaval informatiu. Els intelectuals de guàrdia que pontifiquen d'oïdes sense haver trepitjat mai una graderia. L'indisimulat cofoisme dels periodistes culers pels tres punts aconseguits, de la manera que fós, i rentant el cul a qualsevol rastre de connivència blaugrana. Ni dels seus jugadors, exemple mundial de fair play, com recentment s‘ha vist a Donetsk, ni per suposat del seu líder, com tothom sap, un sant varó de la antiviolencia. Però per si de cas no el toquis, Tarradellas. Paradigmàtica, la presentació de Xavi Torres al Hattrick: "els agressors no tenen club ni país". Impecable. Ah, curiosament no he llegit enlloc la tan familiar i nostrada expressió "agressiò feixista" encara que molts dels Boixos anaven cantant ‘sieg heil' amb la maneta ben estesa. Perquè serà?

Però aquest cop al circ hi havia mes freaks que mai: dels putos noiets asexuats de la pistoleta de joguina a la megalomaruja viperina retenyida de Can Cuní. Res de nou: l'exercit mediàtic de Catalunya reaccionant com un sol home. I per si fos poc, els propis homicides publicant al seu web un comunicat al més pur estil del diari Gara. I rucs com som, encara ens felicitem perquè sabem que podia haver estat pitjor. Perquè tot perico en el fons, intimament, pensa que te alguna cosa a fer-se perdonar i que encara rai que tot i ser les víctimes no ens han deportat en massa a Guantànamo. Per això encara m'en faig creus de la nostra ridícula i autodestructiva capacitat d'autocrítica punyalera i al nostre inexistent instint de supervivència. Ens han robat i ens han volgut matar a casa nostra, i encara hi havia -i hi ha- qui s'autoflagelava i posava en peu d'igualtat al club i a uns assassins i a l'impassible esquadrò de dropos que els custodiava. Increible.

Potser és violent i trampós preguntar-t'ho. Però és així. Ara i en aquest moment és així. Ja saps quin cantò estàs? No és tan fàcil. No es pot anul.lar la capacitat d'autocrítica. No t'agrada que et fiquin a un sac que no enten de matissos. Tot el que vulguis. Tot el que vulguis. Però de quin cantò estàs? No pots obviar la pregunta, perquè mentre cauen les bengales la pregunta et persegueix, et mira al ulls i t'assenyala amb el dit com feien els vells posters del temps de la guerra. Pots abdicar o refugiar-te en una postura ridículament àcrata, pots massegar-te el pit a cops de puny o pots fer articles a mig camí entre la palla mental, el ressentiment i el dandisme de barriada, com fa per exemple Martí Gòmez. Però no pots ignorar, perquè ho saps, ho saps perfectament, que hi ha un plà no escrit però perfectament detallat pel nostre extermini. Un complot tàcit sense un únic cervell pensant però amb millons de mans executores que et vol fer desaparèixer. Que ho deixis estar. Que t'avorreixis. Que abandonis. Que t'autodestrueixis. Una fulla de ruta que és pot llegir al completíssim muestrari de mirades que van de l'indissimulat menyspreu de tieta amargada que escriu cartes a l'AVUI a l'odi feroç que borda als ulls dels Boixos. Ells ho tenen clar. Claríssim. Saben que guanyaran i que és simple questió de temps, tot i que de vegades als mes vehements de la tribu els pot la impaciència i ens volen aplicar la solució final abans d'hora. El jovent ja se sap: cadellets esgarriats, pero dels nostres. Som una petita heretgia que s'ha separat del gran ramat. I ho tenim magre. Ho tenim molt magre. Ni el plor dels nostres fills ja els fa gaire pena. Però res, mentre continuen donant-nos pel darrera, tu continúa demanant dimissions, passant factures, fent-li el joc als que lamenten els incidents mentre pensen interiorment que ja és normal que ens passin aquestes coses. Per pericos.