Ja ho deia obertament en el meu darrer escrit: era i sóc partidari de vendre algun dels nostres jugadors més cotitzats sempre que sigui per un preu raonable. No va ser així la darrera venda important, la que va acabar amb el míserament quantiós traspàs de Maxi Rodríguez a l'Atlético de Madrid. En aquest sentit, però, celebro enormement la postura de força que està tenint el club davant el fer volar coloms del Benfica amb Luís Garcia. Això sí, segueixo dient que 10 o 12 milions d'euros són, a dia d'avui, molt necessaris per a un club que arrossega un crèdit sindicat com el nostre, i que té un bonic estadi amb els maons per acabar de pagar.

Què considero que ha de fer l'Espanyol, doncs? En la meva humil opinió, exactament el que crec que tenen en ment les corbates que decideixen en nom del club: no es vendrà Luís Garcia -ni Riera, ni Kameni- si no és per una quantitat que satisfaci el buit esportiu que deixaria el jugador en qüestió. És una excel·lent notícia. D'això, a casa, sempre n'hem dit governar, que ve a ser sinònim de prendre decisions -principalment- encertades. Feia massa temps que al nostre club la política de compravenda de jugadors no tenia un rumb clar i sí, passava allò que avui tot era blanc, i demà cobert de negre, i acabàvem gairebé regalant a un tros de jugador com Maxi a un dels clubs més inversors de tot el continent.

Crec que és un goig poder veure que estem canviant pel que fa a algunes mentalitats. La posició pública de l'Espanyol en el cas de Luís Garcia és un missatge clar a tot el firmament futbolístic. Com si tinguéssim una base de dades amb totes les direccions d'email dels directius de l'elit d'aquest esport i els hi enviéssim un correu amb còpia per tal d'explica'ls-hi la nova manera de veure les coses. Un saber fer que tots els pericos venim reclamant des de fa temps. Va de debò: mantenir fermesa en el tracte empresarial és el millor recurs publicitari. I l'esport actual es basa en un mercantilisme galopant.

La recuperació econòmica anunciada per Pedro Tomás potser hi ajuda, però és de rebut felicitant-se; per fi, ens veiem plenament representats en les gestions dels professionals màxims de la nostra S.A.D. Això sí, a un club com el nostre, de moment, sempre li anirà bé rebre diners. De l'equilibri entre aquestes dues realitats, podrem extreure la conclusió final. Seguim sent unes germanetes de la caritat a l'hora de vendre o comencem a ser un club que sap moure's per l'esfera internacional. Com en la majoria de coses a la vida, segurament l'encert serà trobar el sempre interessant punt entremig. El gris del qui vol créixer i sap com fer-ho.

Xavi Salvatella
www.xavisalvatella.blogspot.com