Els hi explicaré una anècdota personal en clau perica. Devia tenir uns quatre anyets quan la meva àvia Francesca i jo circulàvem, un dia, pel centre de Terrassa. El semàfor es va posar en àmbar i la iaia, dona d'ordre i de Déu, va aturar el vehicle perquè passessin els vianants que s'esperaven. Jo seia al seu costat, al davant d'aquell Austin Metro vermell tan petit com funcional. Es veu que m'anava mirant com desfilava la gent que traspassava el carrer, amb aquell posat que fa la canalla quan bada. De sobte, però, vaig obrir els ulls com un mussol i vaig exclamar: "Mira, mira, iaia... un Kono!!". Òbviament, no era Tommy N'Kono -sinó un altre ciutadà d'origen africà- qui passejava pel centre de la vella Ègara. Vaig fer una ràpida i simpàtica associació d'idees que va ser la broma recorrent en les sobretaules familiars d'aquell Nadal. A la Terrassa dels anys 80, és clar, no hi havia molts negres -persones de color (sic), pel papanatisme progre actual.

L'anècdota em val per fer entendre que la dècada dels 80 va ser decisiva per a molts pericos. Principalment, pels de la meva generació; aquesta generació acusada de còmoda, que ja va néixer en democràcia però que ni s'olorava que pogués un dia parlar amb els seus amics mitjançant una cosa que es diria Internet. I aquí estem, a mig camí entre els anys d'adolescents i les responsabilitats madures, acabant els estudis o ja inserits de ple en el mercat laboral. Pels espanyolistes d'aquesta quinta, els vuitanta i llargs van fent-se forts per sempre. Van ser els anys de la nostra infantesa. Els anys que van fer créixer un sentiment dins nostre que esdevindria insubornable. Tot gràcies a l'abric d'un estadi al cor de Barcelona. Vam interioritzar la nostra veu cantant a la banyera l'himne bilingüe i les cançons del gol sud. I vam saber de seguida, és clar, que havíem escollit una militància que ens faria patir. Leverkusen ens ho corroboraria més tard, així com els descensos de la dècada dels 90 i l'adéu per sempre del nostre Sarrià.

Ara tenim una responsabilitat que no podem defugir. Hem d'agafar el relleu dels pares, dels avis, de tants i tants incansables lluitadors de la nostra causa. Estem a primera línia de foc, i ens toca fer una passa endavant. I ho hem de fer ara, que en tenim vint i pico i caminem cap els trenta. Els que vénen per sota ja veuen que ho tenen fotut, que no és fàcil això de ser perico en aquest país. Però vénen per darrera, no els toca encara carregar amb cap altra responsabilitat que no sigui la d'evitar la seva pròpia renúncia. Cal que nosaltres prenguem el relleu, que protagonitzem el present i assegurem la possibilitat de tenir un futur millor pel nostre club. Per fer-ho, crec que hem de ser fidels a la nostra infantesa. Deixar de banda l'odi per qualsevol altra entitat i vendre espanyolisme de cara a barraca. Aquell que es transmet mirant a la gent als ulls, amb un somriure, i amb la mateixa il·lusió que teníem cada vegada que entràvem a Sarrià i miràvem la verda gespa com qui arribava a casa seva. Cornellà- El Prat ens ajudarà molt en aquest sentit, però només nosaltres podem fer que l'Espanyol que ve sigui sinònim de club obert, acollidor i entranyable. Deslliurat de perjudicis, tant orgullós de si mateix que no li caldrà comparar-se amb ningú més i encara menys voler imitar-lo.  

Com els deia, aquells inoblidables vuitanta i llargs ens van fer pericos per sempre a molts. Però em preocupa que les bufetades rebudes ens hagin pogut canviar en excés. Mai ningú ha pogut millorar res des de l'encegament de l'odi, i massa sovint crec que ens estan guanyant la partida. Perquè, a voltes, tinc la terrible sensació que amb la ràbia acumulada -tot i que sigui merescuda- disparem al cel, a l'horitzó blanc-i-blau immutable. Em refereixo a la generació que ara hem de tirar del carro més que mai. Voldria entendre que serem capaços de recuperar l'esperit de la nostra infantesa. De seguir sent contestataris, com en el dia que vas enviar a pastar fang a tota la classe quan es van posar a cantar l'himne del Barça. Però també i sobretot que mai deixem de ser aquell nen que, per exemple, veia un negre i deia que era un Kono. Que vivia en exclusivitat pendent dels seus, de nosaltres, de viure orgullós en la seva dissonància.

Crec modestament que ens hi va el futur. Ens hi va entregar un Espanyol viu i per temps als que ja pugen per sota. Exactament com ho han fet els nostres pares, els nostres avis. Un mandat moral que s'acabarà el dia que puguem dir a la canalla que gaudeixin amb Kameni tal com nosaltres ho vam fer amb les aturades impossibles de N'Kono. El dia que, satisfets i vells, visquem al costat de l'Espanyol com ho vam fer d'infants a Sarrià. Aquell estadi que ens va fer pericos per sempre i que, ni que sigui només per ell, mereix que els joves canviem el discurs i ens disposem, de veritat, a fer feina. A fer feina de forma exclusivament proactiva, per l'amor a aquest escut i a tot el que representa.

Xavi Salvatella
www.xavisalvatella.blogspot.com