Avui és un dia de records per a tot l´espanyolisme, i és que qui més qui menys té marcada a la seva agenda tenim aquesta data tan especial; la del primer aniversari de la final de la Copa de la UEFA que vam disputar a l´estadi de Hampden Park contra el Sevilla, en la que va passar de ser una de les grans il·lusions de tota la massa social blanc i blava a convertir-se en una altra data on es van acabar barrejant els sentiments de decepció i també, per sobre de tots, d´orgull envers uns colors i un sentiment, l´espanyolista.

Totes les capes de l´espanyolisme van abocar-se amb aquesta cita amb la història, que arribava després d´una campanya europea senzillament impecable; els homes de Valverde s´havien guanyat el ticket per a la gran final després d´anar superant successivament Artmedia, Zulte Waregem, Sparta de Praga, Ajax d´Amsterdam, Austria de Viena a la fase inicial, Livorno a 1/16, Maccabi Haifa a 1/8, Benfica de Portugal a 1/4 i Werder Bremen a semifinals, sense perdre cap ni un dels partits de la competició. Com era d´esperar emmig d´aquell mar d´eufòria que envoltava l´equip, les entrades destinades als seguidors espanyolistes van esgotar-se en pocs dies, malgrat les dificultats que tenia desplaçar-se a un indret incapaç d´absorbir l´allau de seguidors tant de Sevilla com d´Espanyol que es desplaçarien per tots els mitjans imaginables amb destinació a l´scottish corner. A PericosOnline.com vam obrir un punt de trobada per a tots els espanyolistes que va batre tots els rècords de visites imaginables, i que  va ser esmentat pels mitjans de comunicació generalistes com a mostra del dinamisme d´uns seguidors capaços de fer l´impossible per ser aquella nit a Glasgow. Fins i tot entre tots vam acabar adoptant, mai millor dit, l´himne dels afeccionts escocesos més fidels, la Tartan Army. Qui d´entre vosaltres no va cantar aquells dies el We´ll be coming, versió perica?

D´aquesta menera, i de forma més o menys esglaonada, les Illes Britàniques van anar tenyint-se de blanc i blau. Tots vam haver de fer un màster accelerat sobre la geografia anglesa, per tal de trobar una combinació que ens permetés posar-nos rumb cap el punt de trobada: Glasgow. Va ser una sensació ben especial l´anar trobant coneguts a milers de kilòmetres de casa, i la nit prèvia a la final la ciutat escocesa va convertir-se en una improvitsada sala de festes per a tots els pericos que per oblidar la tensió pel que es viuria l´endemà van decidir passar en companyia la vigília del partit.

I per fi, arribava la data tan llargament esperada, la del 16 de maig de 2007. El centre històric de Glasgow va servir de punt de trobada dels milers de seguidors espanyolistes, que vestits amb totes les combinacions imaginables, però sempre amb els motius blanc i balus com a eix central, van convertir Merchant City en una festa blanc i blava. Però tothom sabia que havia fet aquell viatge amb una motivació clara: endur-se de tornada a casa una copa que ens havíem deixat oblidada gairebé 20 anys abans a una inhòspita ciutat alemanya. Així, sense perdre temps, i amb molta antelació a l´hora programada pel començament del partit, els espanyolistes vam anar tenyint la nostra meitat de la grada que teníem assignada a Hampden Park. 14.000 pericos van anar prenent possicions al voltant de l´East Stand del mític coliseu nacional escocès, en tant que els sevillistes semblaven brillar per la seva absència. Va ser només un miratge, perquè poc a poc van haver de veure com les forces a la grada s´anaven igualant, i a la llarga, semblava que perdríem la batalla de la grada; però només va ser en termes numèrics, perquè en força i mostres de suport a l´equip l´afició espanyolista va guanyar-se el reconeixement unànim de tota l´Europa futbolística.

I va arribar l´hora del començament del partit, les 19:45, hora local. Els nostres jugadors, que ja havien pogut comprovar durant l escalfament que allà, a Escòcia, no els haviem deixat sols, van sortir a la mullada gespa del coliseu escocès amb la voluntat clara de que no podien desaprofitar aquella segona oportunitat que la història els havia brindat, 19 anys després d´aquella maleïda nit de Leverkussen.

Però al davant hi havia un gran, un enorme rival, un Sevilla que semblava cridat a marcar una època al futbol europeu. Els hispalencs, per a desesperació dels seguidors espanyolistes, van avançar-se al marcador gràcies a un gol d´Adriano quan només havien transcorregut 18 minuts de joc, i per alguns va poder passar la idea de que ja estava tot perdut. Però aquell Espanyol, tal com havia fet al llarg de tota la competició, semblava tocat per una vareta màgica, i només va tardar deu minuts en establir l´empat, i a més, d´una manera senzillament espectacular. Albert Riera, que per aquelles èpoques demostrava sobre la gespa dels terrenys de tota Europa una insultant superioritat sobre els seus marcadors, va agafar una pilota a la linia del mig del camp per acabar batent Palop d´un impressionant tret des de fora de l´àrea.

Aquell gol va fer girar la truita, i va permetre que l´Espanyol senzillament brodés fins a la mitja part el seu joc. Van ser instants en que tots els espanyolistes semblàvem convençuts de que aquella final, per fi, no se´ns podia escapar i que podríem reconciliar-nos d´una vegada amb el nostre passat. Però això va tenir un punt i final, coincidint precisament amb l´expulsió decretada per Massimo Bussaca en mostrar la segona tarja groga a Moisés Hurtado. L´incommensurable escuder d´Iván de la Peña havia d´abandonar la gespa de l´estadi nacional escocès, i Valverde es veia obligat a cedir la vara de comandament a uns sevillistes que van posar setge a la porteria de Gorka. Va ser només gràcies a l´encert del navarrès, i a que la resta dels seus companys van buidar-se físicament sobre la gespa, que van anar-se desbaratant les mil i una ocasions de les quals van gaudir els de Juande Ramos.

Així, la pròrroga va ser percebuda per a tots els que allà érem presents com un mal menor. Una sensació que, nogensmenys, només va durar el que Kanouté va trigar en aprofitar una bona centrada de Jesús Navas per batre la porteria blanc i blava. Les cares de l´afició espanyolista van ser de pessimisme, perquè en inferioritat numèrica semblava que seria un miracle el poder revertir aquell drama. Per això, havia de ser un jugador tan fantàstic com inestable com Jônatas Domingos qui, en una genialitat que ningú dels que érem allà podíem preveure, va engaltar amb tota la fe del món un xixarro que va deixar caracots els cantaires seguidors sevillistes, i va provocar la locura entre les files espanyolistes.

I és que el que es va viure al sector d´afeccionats espanyolistes no es pot explicar amb paraules; les llàgrimes es barrejaven amb les abraçades d´uns seguidors que van deixar anar tot just en aquell moment la tensió acumulada des-del xiulet inicial. Mai en la centenària història espanyolista s´ha viscut una barreja de sentiments com la que va viure´s durant aquells moments a Hampden Park. Realment, amb la perspectiva d´un any, més d´un tenim la sensació de que la final va acabar-se en aquell just moment. Durant els llençaments de penal, molts dels seguidors espanyolistes no van gosar ni tan sols a mirar les tandes, i així van estalviar-se el veure les errades de Luis García, Jonatas i Marc Torrejón, i van poder quedar-se amb la sensació de que el seu equip, aquell Espanyol, sortiria de l´estadi escocès com a guanyador d´aquella lluita desigual contra els rivals, i també contra una història entestada en ser cruel amb tots nosaltres.

Els jugadors espanyolistes, en la seva arribada a Barcelona, van poder sentir-se en tot moment reconfortats per una afició que en cap moment va emetre cap retret, ans el contrari, va atorgar aquella munió de futbolistes la consideració d´herois i vencedors morals. La resta de la temporada, tret del tamudazo del Camp Nou, va convertir-se en un petit calvari, perquè el grup realment s´havia deixat totes les seves il·lusions sota aquella pluja escocesa. El que ha succeït des de llavors, i les conseqüències d´aquella jornada, són ja una altra història, però de cap manera canvien els sentiments i vivències que vam viure durant aquella inoblidable jornada a Escòcia.