Deu dies. Deu dies ben llargs li queden al perico per seguir contemplant entre impàvid i indignat com es dessagna un equip que havia fet concebre les millors esperances a la primera volta i ha caigut amb tot l'estrèpit a la segona. Deu dies per veure com s'acaba una lliga on l'equip ha mostrat dues cares absolutament dispars que han acabat amb la ilusió i la paciencia dels afeccionats. Deu dies però, que no donaran pas a un sospir d'alleujament, sinò a un estiu que es presumeix àrid, aspre i preocupant on hi haurà un objectiu tan difícil com necessari: reconstruïr un equip que a hores d'ara és totalment mort.

Variacions notables a l'aliniació de Valverde, especialment pel que fa a l'atac, amb una punta ocupada per Ewerthon i Luis Garcia i Corominas a la banda dreta. Pel que fa a la defensa, els canvis eren obligats per les absències, i justament aquesta linia era la que a priori més preocupava als espanyolistes pel poder ofensiu visitant i la fragilitat que es presuposava als locals. No tardava Agüero en exemplificar aquesta aseveració, trencant pel mig la defensa perica,  plantant-se davant Lafuente i creuant el suficientment lent perquè Zabaleta pogués fer fora la pilota. Però contràriament al que es temia, aquesta penetració en solitari no va esdevenir la tònica dels minuts següents donat que va semblar que l'Espanyol no tenia intenció, com li agrada dir al seu tècnic, d'entregar fácilment la cullera. Primer fou Riera qui va rematar tímidament de cap sobre Leo Franco, i a posteriori els blanc i blaus foren objecte d'un penal no xiulat per mans de Pablo. La jugada havia servit per demostrar que els pericos, tot i l'alineació de circumstàncies, podien arribar a la porteria atlètica amb perill. Però aquí va quedar tot, ja que tot i el voluntariós desplegament dels espanyolistes, la pólvora matalassera tornava a quedar palesa a peus d'Agüero. Primer, en un estrany remat que Lafuente enviava a còrner, i en l'execució d'aquest, el pròpi Agüero s'aprofitava d'una indecisió de la defensa perica per reblar el clau a la mateixa ratlla. El gol queia com un gerro d'aigua freda sobre la ja debilitada moral espanyolista, i encara seria pitjor quan pocs minuts més tard, Lafuente s'equivocava en un refús de punys i deixava la pilota morta per Forlán, un regal que l'uruguaià no acostuma a desaprofitar. Ja no va aixecar cap l'Espanyol, incapaç d'arrossegar la llosa dels dos gols en contra i de la habitual dosi d'imprecisions. D'això se n'aprofità l'Atleti, que va poder ampliar el seu avantatge en dues ocasions de Luis Garcia -el d'ells- i una triangulació propiciada per Agüero a la que Raúl Garcia no va arribar. Pels pericos el partit s'havia convertit en una agonia a l'espera del xiulet que assenyalès la fi dels primers quaranta-cinc.

No començava la represa amb gaire millors sensacions pels espanyolistes, totalment inoperants amb atac -menció especial per Ewerthon, el davanter més inocu que ha passat per Montjuïc des de Casartelli- i incapaços de trenar dues passades seguides. Sense trepitjar l'accelerador, els matalassers semblaven que en tenien prou amb ser al camp per contenir la ínfima proposta futbolística perica, armant de tant en quant perillosos contracops pel bell mig de la desarborada defensa blanc i blava. Poc després d'un de ben perillós de Forlán, part de la graderia perica esclatava cridant a ple pulmó assenyalant amb precisió la part del cos fins a la qual estan farts. Mal símptoma. Posteriorment, part dels espectadors de la zona de la Curva començava a desfilar escales amunt. Encara pitjor. I a la gespa, un equip orfe de referents a totes i cadascuna de les seves línies seguia sense fer un sol xut a porta. Un equip que ja sembla incapaç de bastir una jugada de perill donant una imatge terriblement llastimosa d'impotència. Luis Garcia, que abans havia fallat un control que el deixava sol davant Franco, enviava una falta per sobre el travesser visitant en la vegada que la pilota va ser més a prop dels tres pals durant la primera mitja hora del segon temps. Sobren comentaris. Poc, molt poc més van mostrar els de Valverde i no fou gens que ajudés a foragitar els gravíssims dubtes que planen sobre un equip que a hores d'ara fa pudor a cadàver. I malgrat tot, cal donar gràcies que aquesta caiguda lliure ha agafat amb prou punts al sarró a un equip que ha repetit la temporada 2003-2004 -la del gol de Tamudo al Múrcia- a l'inrevés. Un equip que necessita ser repensat de dalt a baix i pel qual les properes cites davant Vila-real i Almeria no són ja sinò noses davant un estiu que es presenta com una autèntica travessa al desert.

Fitxa tècnica:

RCD Espanyol: Lafuente, Chica, David García, Zabaleta, Luis García (Jonathan Soriano, min.80), Riera, Ewerthon (Rufete, min.54), Ángel, Torrejón, Coro i Lola.

Atlético de Madrid: Leo Franco, A.López, Pernía (Seitaridis, min.46), Forlán (De las Cuevas, min.75), Raúl García, Luis García, Kun Agüero, Maxi, Perea (Eller, min.62), Pablo Ibáñez i Camacho.

Àrbitre: Carlos Clos Gómez (C.Aragonès). Per part de l'At.Madrid, ensenya targeta groga a Pernía (min.19), Perea (min.40), Maxi (min.85). Per part de l'Espanyol, a Chica (min.25), Luis García (min.42), Torrejón (min.80).

Gols: 0-1, Kun Agüero (min.26); 0-2, Forlán (min.29)

Incidències: 12.150 espectadors