No és aquesta solitud la que ens fa especials?? Jo no vull ser "més que un club", a mi, només em mou, la força d'un sentiment. Visca l'Espanyol !!!!!!

Moltes gràcies Alfred, espero tornar-nos a trobar en alguna altra ocasió i fer-la petar més estona. I gràcies per tots els comentaris, la vostra companyia és francament collonuda.Gent planera, gent perica, gent propera.

Ahir a la nit també plovía a Olot,pero no et faltaba bona companyia. Va ser un plaer poder saludar-te i xerrar una estona amb tu. Gran vetllada i bon sopar envoltat d'amics garrotxins.Felicitats per l'organització. Salut i Espanyol

Teixidor, més val sols que mal acompanyats. De tota manera hem passat èpoques molt pitjors respecte a suport institucional ... Prefereixo la companyia d'un perico/a sincer a la de mil presidents hipòcrites

La solitud del perico, malhauradament, ja forma part de la nostra essència. Només cal comentar una dada, que aquests dies ningú n'ha parlat. En la nostra semifinal europea anada de la temporada passada, cap membre del Consell Executiu de la Generalitat, inclós el President, va tenir a bé venir a donar recolçament al nostre club. En una altra seminfinal europea d'enguany, el President, un ex-President i quatre Consellers van donar suport, a la Llotja, a un altre club. Segurament el dia de la nostra semifinal europea tenien l'agenda ocupada...

Jo amb la decepció he deixat d'escriure, que no de llegir, pero avui aquestes lineas son per fer-te costat, es collonut trovar gent que té els mateixos sentiments encara que opinions diferents.

Para mí, descubrir hace un par de años este pequeño rinconcito en el que expresar diaria y libremente mis opiniones y contrastarlas con las de otros muchos pericos, fué como encontrar un vaso de agua limpia y fresca en medio de ese autèntico lodazal que es la mayoría de prensa deportiva de este país para la que sólo existen dos ó tres clubs. Además, también ha contribuido que a lo largo de ese tiempo se ha ido forjando una cierta amistad entre muchos/as poleros/as por las trubadas avant-partido en ese sitio bautizado como "La Campaneta", o en "supars de germanó". Cierto es que muchas veces discrepamos los unos de los otros, ¡faltaría más!, que nos tiramos los tratos a la cabeza, que incluso hasta llegamos a faltarnos al respeto, quizá por no saber expresarnos con tanta claridad como lo hacéis los que tenéis columna, pero eso queda en un segundo plano al pensar, por lo menos en mi caso, que al OTRO LADO DE LA PANTALLA HAY OTRO PERICO COMO YO, otro perico que quiere tanto al Espanyol como yo, otro perico que sufre y se alegra tanto como yo, que tiene ESOS SENTIMIENTOS QUE NOS HACEN TAN DIFERENTES.... Esos sentimientos que alcanzan su máxima expresión, no ya sólo en los momentos más alegres de celebración por victorias sino, precisamente, en aquellos otros tan dramáticos y cruciales de nuestra historia como el gol de Coro o la final de Glasgow. En fín, Olotina, mi enhorabuena por tu incorporación a la "plantilla" de columnistas de POL.

Mucha sensibilidad en el articulo,olotina,es lo que hay,si en los colegios ya empiezan por que el santo y seña era Ronaldinho ayer,hoy Messi,mañana Kim-KI-So,acaban siendo como en mi epoca,el catecismo o la asignatura aquella de Formación del Espiritu Nacional,a eso añadimos que a nuestro equipo le crecen los enanos,solo hay que mirar la segunda vuelta,todo eso parocinado por un profesional del club que díjo que el oncavo lugar era nuestra meta ¿que podemos esperar? pues eso,uan de llardefoc para olvidar un poco la desilusión vivida esta temporada.

Mentre tinguem el periquito al veterinari haurem de vigilar que no vingui un lindo gatito i se'l cruspeixi... ja només ens faltaria aixòs!

Molt tendre Olotina, no n'hi cosa que m'agradi mes que sentir ploure, aixó sí, amb una bona companyia i bon texte que llegir, com per exemple pot ser el teu. Sort tenim que aixó es un conte que cada temporada comença i acaba, aquest de moment s'acabat, el proxim començará el proper setembre i allí tornarem estar tots junts. per cert, el titol del conte es, "LA FORÇA D'UN SENTIMENT."

Esther, encara que sembla que hi hagi gent que no s'ho cregui, l'Espanyol és un sentiment. Un sentiment que un cop adquirit no es pot abandonar mai més. Gràcies a aquest sentiment hem viscut miraculosament més de cent anys. En solitud, com molt bé dius, quasi bé en clandestinitat i en una "climatologia" cada vegada més adversa i que ens voldria esborrar del mapa. Sóc de l'Espanyol perquè vaig absorvir el sentiment del meu pare des de ben petit. Jo no sabia res de colors, de banderes ni de noms. Només sabía que l'Espanyol era el meu equip. Creixent vaig aprendre a estimar-lo i a agradar-me tal com era, amb els seus colors i amb el seu nom. Com més es fotia la gent de mi per ser de l'Espanyol, més me l'estimava. Com més em deien "canvieu-vos de nom", més m'agradava la nostra denominació, fins el punt de que això, per a mi, s'ha convertit en intocable. I que em diguin el què vulguin. Vaig descubrir POL poc després de la Copa del Rei de Madrid, un dia per casualitat tot navegant per internet. Va ser una troballa. Com un oasi al desert. Jo no en tenia ni idea de que podia existir un lloc així, on els espanyolistes es reunien i deien la seva. Debatre sobre l'Espanyol, llegir informacions històriques que no es trobaven enlloc més i, el més fort de tot, arribar a conèixer personalment a gent collonuda que pateix pel mateix club que tu. Volem. El més alt que puguem. Quan nosaltres ja no hi siguem, vindran els nostres pollets. Una abraçada i visca l'Espanyol.

SEN-SA-CIO-NAL!!! Esther, ho has bordat companya, m'has fet emocionar mentre et llegia. Et felicito per haber descrit amb tanta precissió les vivències i reflexions sorgides en molts de nosaltres al voltant de POL... i t'agraeixo que hagis donat llum i caliu a aquetes hores tan inhòspites per a les ànimes periques, tot just un any després d'haver estat vivint el que amb tanta joia recordem...salut i espanyol!

Molt maco l'article, com no si escriu Olotina, amb molta sensibilitat. És bo sentir-se acompanyat. Però, si us plau, no es queixeu de que plou, amb la falta que fa.

Quanta veritat en les teves paraules. Des de que vaig trobar el POL realment el meu vol ja no es tan solitari. Ja tinc la meva dosi diària de gent que pensi o no com jo, te alguna cosa bàsica en comú. I és que és més que ser aficionat d'un club de futbol, es gairebé triar una manera de viure, com tu dius, rebel i indòcil.

bona tarda, quan emprens aquests vol rebel i indòcil ja no t'atura res ni ningú, un exemple, perdoneu la personalitazació, les meves filles van tenir prou amb un "discret" empat al camp dels altres per portar la nostra samarreta a l'institut, una de les coses que més els agrada és quan algun culeroide els pregunta: que sou de l'Espanyol?resposta, DONS ÉSCLAR

"El nostre ha estat a tothora un vol rebel i indòcil que mai no s'ha volgut subordinar, i és per això que sovint, per no dir sempre, volem en solitud". Magnífica manera de expresarlo. ¿Hay algo mejor que un vuelo rebelde e indócil?

A Madrid també plou pero sense llar de foc. M'enrecordo molt d'Olot i de L'Alta Garrotxa. Esperem volar prou alt ben aviat. Visca L'Espanyol.

We'll never fly alone.

You'll never fly alone.

Bien dicho Sr.Vila y saludos al Ferran.

Po mucho que llueva y haga frío o viento una perikita nunca volará sola.Tendrá siempre 30,000 corazones que "VOLAREM" junto an tí.

Molt maco el teu article. Ple d'encert i de sensibilitat al exposar, la nostre solitud i incomprensió, i com necesitem volar en companyia de persones com totes les que llegim i ens identifiquem amb POL i amb altres formes d'associació perica, com les penyes, les families i tot alló que ens representa i ens fa sentir mes espanyolistes (aquí no hi entra la premsa local, que está venuda al nacionalculerisme). També cal mencionar al BiB, pel seu esforç en promocionar tot lo nostre.

No hi ha glòria (perica) sense tones de depressió. Així que a fruïr d'aquest maleït moment, rotllo sadomaso (Jonatas, DLP, torneu).

Obro la finestre i sento la remor de l'aigua esquitxant el gris asfalt. Obro la pàgina de POL i em trobo la lluminositat d'un escrit brillant que esbaeix els sentiments decaiguts. Gràcies Esther.

a mi la verdad es que me jode mucho la lluvia(ahora habria acabado de jugar a tenis y ya me habria bebidouna cerveza ...........bueno unas cuantas,con los amigos)pero por suerte yo tambien encontre este pequeño refugio blanquiazul que me a hecho conocer a buena gente perica que en momentos de aburrimiento te ayudan a pasarlo mejor,aqui ahora tambien llueve de cojones pero el dia no me a ido mal ,ese mediodia e ido a baricentro con mi mujer y mi hijo y a presiones de ellos por tres euros e sacado un dvd portatil para el niño en una de esas maquinas infernales con ganchos ,en el fondo nuestra mayor suerte es haber nacido pericos,saludos y enhorabuena por el articulo esther

Segur que el ser pericos ens ha fet mes forts. Nedar sempre contracorrent ho fa. Ja de ben petits, com tu dius, ens teníem de defensar sols. En el meu cas, davant tres germans cules, trenta alumnes d'escola i centenars de companys de feina. A mi em diuen "perico", com a molts de vosaltres. A ningú l'hi diuen el culé. I això es bo per mi i per vosaltres. Jo estimo l'Espanyol. Ell m'ha fet fort, i feliç.

Tal vez la solitud que hoy me acompaña, el cielo gris, la lluvia, sin palabras, los recuerdos de un ayer en la montaña que hoy se desvanecen con el agua. refuercen mi ilusion y otra campaña volvere a ilusionarme y os prometo abandonar por siempre la guadaña que aterea a quienes osaron provocarla. --------------------------------------------- "Miquel" en una tarde como esta, pasa esto.uU saludo

Me gusta la lluvia. Los días grises. La absoluta pérdida de tiempo mirando como el agua se estrella contar la ventana. El guisky. El diario a medio mirar y con pocas ganas de acabarlo ( todo lo contrario al guisky, que cosas ). Observar como sopla en viento y vuelve los paraguas del revés, mientras el inocente impreca al dios Eolo. Ahora además, me puedo conectar cuando y como quiero. Encontrar detrás de las páginas de Pol otros deseredados, melancólicos y desesperanzados. Agremiados a un club que pudo y no quiso. Simpatizantes y tratados como ciudadanos de segunda en esta hoy, triste y gris Cataluña. Pero como bien se apuntaba por aquí abajo...volverá a salir el sol...pero antes, estoy seguro, los cornudos, babosos y rastreros merodeadores del campo culé, me refiero a los caracoles merodeadores en dicho recinto, antés digo, saldrán ellos, porque después de la tormenta ya se sabe, a arrastrarse por el cesped...

Sí, Esther sí, gràcies a POl tu i jo i una bona colla de pericos, hem començat una gran i bonica amistat, gràcies a la qual , el meu món blanc-i-blau és cada dia més ple de vivències i també d'experiències, gràcies a Pol, gràcies a tú i gràcies a tots, per ser pericos, per ser els millors, per ser-hi ... volem...???

jo tambe hi era al costat de la llar de foc, a una Badalona amb pluja i sense anims de volar....pero he llegit el teu article i nomes de sapiguer que volies companya he sortit a volar amb tu....ixveus Esther?..per sobre dels nubols, el cel torna a ser blanc i blau i no plou..VOLEM!!!!

Molt d' acord amb tu, podem tenir idees diferents, discrepar i barallar-no pero a PÔL ens sentim acompanyats tots aquells que som "periquitus". Abans ,malahuradament, era dificil volar junts, aci podem ho podem fer. M' agrada el que escrius , Ah i no et preocupis a Olot i a tot arreu tornara a sortir el Sol. ¡ Anims !